dimarts, 27 de novembre del 2012

Ja arriben les mongetes!

De les mongetes, l'ésser humà, en té coneixement i les cultiva des de fa milers d'anys. Des d'Amèrica fins a la seva introducció al món occidental, la mongeta ha estat un aliment enriquidor per a les pobres cuines de les cases populars.
 Mongeta ull de perdiu

Rica en hidrats de carboni i proteïnes, les seves propietats han estat un bon substitut de les carns, un luxe que moltes cases no es varen poder permetre en gaires ocasions.

El cultiu de la mongeta al Vallès té una tradició molt consolidada. La DOP mongeta del ganxet, constituïda majoritàriament als territoris del Vallès i una part del Maresme, o bé, la tasca portada a terme entre Rururbal i productors locals per a la recuperació de la mongeta del carai, en són un signe de la clara vocació del nostre territori per aquest llegum. Però, aquest article el volem basar en conèixer les nostres mongetes, en el seu conjunt, que n'hi ha moltes, i el seu cultiu, sempre tant variat segons la zona, la persona o la varietat.
Ull de perdiu, rènega o rènec, carai, ganxet menut, ganxet gran, ganxet mitjà, ganxet terrer, vallfornesa, or i plata o genoll de crist, paretana, afartapobres, floreta, llaminera, carolina, perona, avellaneta roja, avellaneta blanca, groguet menut, groguet gros, etc. Són algunes de les moltes varietats de mongetes cultivades a la nostra comarca.  
És més, si fem una tasca de recerca en profundiat, trobarem que una mateixa mongeta té diversos noms a la comarca. En són un exemple, la mongeta or i plata anomenada també genoll de crist o la mongeta del carai o com hem sentit a dir a algunes persones, mongeta del pecat, anomenada així per la voluntat d'algunes persones, fidels a la doctrina religiosa, que deien que era pecat dir la paraula carai.

Mongeta del carai

De cultius, en trobem a tot el territori vallesà, en menor o major quantitat segons el clima i el terreny. De fet, el nostre territori, degut a l'aïllament per la manca de comunicacions, ha donat com a resultat que algunes mongetes estiguin localitzades en zones concretes. Exemples d'aquesta casuística en són la mongeta rènega o rènec, molt popular antigament a Riells del Fai. La mongeta vallfornesa, comuna als territoris que envolten  Vallforners, a Cànoves, o bé, la gairebé desapareguda mongeta paretana, que té l'origen del seu nom a Parets del Vallès.

Mongeta llaminera, excel.lent per a menjar tendre

Un altre element força popular pel què fa a la mongeta, és la seva varietat de territoris, i les seves qualitats per aquest cultiu. A tall d'anècdota, val a dir que al Vallès, si preguntes, tothom et dirà que a la seva zona es fa la millor mongeta. Des de les lleres del riu Besòs, fins arribar als camps de la plana de la Vall de Tenes, al Vallès, tothom fa bones mongetes, i potser per aquest motiu, la cultura del seu cultiu no s'ha perdut.

Hi ha algunes referències històriques que ens parlen del cultiu de les mongetes al nostre territori. L'Estudio Agrícola del Vallès de finals del segle XIX, publicat en aquests darrers anys pel Museu de Granollers. I el full informatiu sobre el cultiu de les mongetes, que té l'origen a Parets del vallès, i que va ser editat per la Hermandad Sindical Provincial de Labradores y Ganaderos, l'any 1945.

En definitiva, cada mongeta té el seu valor i el seu mode de cuinar, i en aquest punt, degut a la selecció del mercat d'unes varietats en detriment de les altres, és potser on hem perdut una petita riquesa culinària que cal recuperar. 

dijous, 22 de novembre del 2012

El mercat dels Bolets a Llinars del Vallès

El mercat dels bolets es tracta d'una tradició molt arrelada a Llinars que es remunta al segle XIX. Durant la temporada boletaire, a la tardor, diàriament sortien de l'estació de Llinars una seixantena de caixes amb aquest fruit del bosc en un vagó reservat per anar a La Boqueria de Barcelona.

L'ajuntament tenia el control del pes dels bolets, per la transacció del producte, que portava a terme l'agutzil del poble, en Met, i la majoria d'ells, eren collits durant aquell mateix dia a les muntanyes del voltant del poble, un fet força representatiu de la gran riquesa boletaire que vivia aquesta part del Vallès.

La plaça de la Vila s'omplia de venedors amb els cistells plens i de forasters interessats en comprar-los, els quals, arribaven provinents de Barcelona a partir de les 17h. El preu, en aquells temps, segons diuen algunes fonts, oscil·lava entre les 11 i les 13 pessetes per kg.


El mercat de bolets de Llinars, va arribar a ser un dels més importants del país, i era conegut per la qualitat dels seus rovellons, pinetells, rossinyols i carlets, bolet aquest últim, molt poc conegut actualment però de molt bon gust. Fins i tot, va sortir un reportatge a la Vanguardia que en feia referència. El 29 d'octubre de 1936, aquest diari, comentava que a Llinars es venien uns 4.000 kg diaris i que moltes famílies vivien d'aquesta activitat mentre durava la temporada de la collita. 


Però, la tradició boletaire al Vallès no s'acaba a Llinars. En Miquel Vilardebò, fill de la casa de Cal Sadurní de Santa Eulàlia de Ronçana, ens n'ha parlat, també, d'aquells temps. En Miquel, ens deia que la zona tradicional per anar a buscar bolets a Santa Eulàlia, era el Rosàs, al camí cap a Can Lluch, a la Serra del poble. Ens anomena una gran varietat de bolets però en destaca els fredolics, que sortia majoritàriament als fanals, rovellons, pinetells, llanegues, camagrocs, i orelles de llebre, aquest últim molt poc vist en aquests darrers anys per la nostra comarca.

Al Vallès, la collita de bolets, segons en Miquel, sempre ha anat des de finals d'octubre fins al desembre, i recorda aquells temps com una època on la poca població i la poca pressió urbanística feien que hi hagués una gran diversitat i quantitat de bolets. Ja per últim, en Miquel, ens diu tot convençut, que el bolet que surt al Vallès és de molt bona qualitat, ja que, entre altres raons, al Vallès, la intensitat de sol que hi ha durant el dia és un factor clau per a fer un bon bolet.

Però, el Vallès, és i encara en bona part pot ser, una comarca plena de llocs on s'han collit bolets. Des dels Cingles de Bertí passant per la muntanya calderina del Farell, la Serralada de Marina, la Litoral o el Montseny, cada tros, és un bon lloc per anar a buscar bolets. 

 
Per últim, us volem oferir una recepta, la sopa de fredolics, popular a moltes cuines del país però que incorpora en aquest cas, un toc a l'estil vallesà, la seva picada amb avellanes, all i julivert, i que ha estat recuperada gràcies al cuiner i pagès Pep Salsetes.

Quantitats per a quatre persones: 400grs de fredolics o camagrocs, una ceba grossa, un gra d'all, 50gr d'avellanes torrades, de 4 a 6 llesquetes de pa torrat segons l'espessor que vulguem i un litre de caldo vegetal o suc de mongetes seques.

Ofeguem en una olla que tapi bé els fredolics, un cop nets i triats. Podem afegir-hi la ceba tallada petita o un sofregit fet a part, d'all, ceba i tomàquet, aquest últim en no gaire quantitat. Un cop el bolet ha tret tota la seva aigua i comença a enganxar-se, hi tirem una quantitat prudencial d'aigua o caldo vegetal, tradicionalment s'hi posava el suc de bullir mongetes ja que és una sopa d'aprofitaments. Un cop arrenca el bull hi posem unes llesques de pa sec torrat, hi passem el batedor de barilles de sopes o si ho volem més fi, el batedor elèctric.

Ja fa prop de trenta anys que em van explicar al mercat del dijous, a Granollers, aquesta sopa amb una variant vallesana. I encara que l-avellana hi combina molt bé i n'és un conreu antic a la comarca, cal vigilar de no posar-ne massa ja que pot menjar/se el gust fi del fredolic.

I si vols conèixer una mica més els bolets del nostre entorn, a La Catxaruda, el proper dia 25 de novembre, a partir de les 10h, podràs veure una exposició de bolets, degustar la sopa de fredolics i comprar uns bons bolets frescos. Tot amb la col.laboració de l'Associació d'Amics de la Micologia d'Esplugues.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Què és el Tall i Suc?

 Escaldums, tall i suc o colls i punys. Aquests són els noms que se li donen a una recepta tradicional de la nostra comarca, composta dels menuts del pollastre (colls, pedrers, cor, fetge, mongetes, crestes, cuixes, potes...) un sofregit de tomàquet, ceba i all, i una picada amb un toc de fetge.


I hem cregut convenient posar-li aquest nom al blog per moltes raons; perquè forma part del nostre patrimoni local, el Vallès, perquè volem posar un petit gra de sorra a la recuperació de la cultura agroalimentària popular, i perquè, sobretot, el escaldums o tall i suc, és un plat d'aprofitament, que recull tot allò que composa un pollastre per a fer-ne un plat ben bò, i representen allò que volem portar a terme en aquest blog, aprofitar el nostre llegat històric per a crear un futur millor i ple de tots els possibles coneixements.

I és que el nostre objectiu, no és posar només el coneixement i les nostres idees al sí del públic general, si no que el que de veritat ens fa il.lusió és el poder aportar totes aquelles veus, tots aquells productes, receptes, usos, tradicions, cultures etc., que sovint, massa sovint, pel simple fet de ser antigues, minoritzades, o poc comercials per al gran públic, hem perdut l'oportunitat de conèixer-les o provar les seves qualitats. La riquesa de la nostra cuina, i dels productes que dóna el nostre camp, és l'opció més segura per a fer perviure un cuina popular plena d'oportunitats, gustos, accents, estils i opinions ben plurals i actives, que és la base  de la nostra cuina.