Catalunya
ha estat un país ric en varietat i quantitat de cultius de cirera. Ho diem en
passat perquè aquest cultiu, mica en mica, ha anat perdent força i riquesa
varietal. Com en altres sectors, la cirera autòctona, ha estat substituïda
majoritàriament per varietats foranies (starking, burlat, picota, vaam, bisi
etc) o bé, per varietats locals suficientment productives i resistents que
s’han anat deteriorant al llarg dels anys degut als intents de millora per part
de les grans empreses agrícoles (cor de colom).
Però,
malgrat les ja tradicionals adversitats que ens proposa el gran mercat del
consum, encara hi som a temps per recuperar la riquesa d’aquest petit però
deliciós fruit. I des de La Catxaruda, us volem explicar una breu però intensa
vida de la cirera vallesana.
Les cireres són fruites d’alt contingut vitamínic ja
que contenen Vitamina A, B, C i a més aporten una gran quantitat de ferro,
calci, potasi, sodi, magnesi, fòsfor, sofre i silici.
El
color vermell pujat es deu a la gran concentració de ferro en la seva
composició i per això és molt apropiada per a aquelles persones que passen per
etapes d’anèmia o que els hi falten minerals a la sang.
I al Vallès, la cirera té una personalitat pròpia, i una àmplia
tradició arreu del territori, des del Montseny fins a la Serralada de Marina. En
podem trobar desenes de varietats, totes amb usos molt diferents –que és la
gran riquesa de la varietat- i fins i tot, es poden localitzar varietats de
cirera en una sola localitat:
La reginal tova o dura: és una de les varietats més populars anys
enrere, d’un color trencat entre groc i vermell. Anomenada com la reina de les
cireres.
Cor de colom: és i ha estat, una de les varietats més
populars entre els vallesans. Actualment, està molt deteriorada la seva classe
degut als diversos intents de millora que s’han fet. Però, per saber-la
diferenciar només cal utilitzar la lògica: la seva forma ha de ser la d’un cor.
Del mirall: Varietat primerenca, molt dolça, ben carnosa i
que està gairebé extingida. Molt comuna a la plana vallesana.
Garrofal: encara que existeix a les Terres de Ponent
una altra varietat de garrofal, al Vallès, encara resisteix amb força dignitat
aquesta varietat. Només es pot trobar a les muntanyes de Santa Maria de
Martorelles. És una cirera que només per provar-la val pena pujar fins alls
camps del cultiu (no es pot pujar en cotxe). Encara hi ha tres productors
d’aquesta mena de cirera molt dolça i melosa.
I
tantes altres varietats com ara la
cartoixana, cua llarga, cua curta, Sant Pere, Sant Isidre, Sant Joan...
I
aquesta llarga tradició, sempre li acompanyen moltes petites històries. En
Jaume Dosrius, productor de la cirera a Sant Feliu de Codines, ens explicava
com en l’època de la collita de la cirera, a Sant Feliu, arribaven a pujar fins
a dos camions diaris per a recollir la cirera.
I
d’aquest camió, molta gent gran en parla com un malenconiós record, ja que
aquest camió, que tenia com a finalitat portar el fruit al mercat del Born,
feia cada setmana un recorregut que anava des de Palau fins a Castellterçol, i
era molt popular entre els vilatans ja que tothom esperava el moment d’arribada
del camió per a carregar-lo.
I
és que les cireres del Vallès, eren un reclam per als botiguers de Barcelona,
que anunciaven l’arribada de la cirera del Vallès com un moment per a gaudir
d’un bon fruit.
I
tornant a l’actualitat, enguany, ens ha trigat a arribar el sòl, tot just ara
comencem a trobar les bones cireres vallesanes, ja que és un fruit que vol molt
sòl i pocs canvis de temperatura quan el fruit està creixent. Però tot arriba,
i ja queda poc!
