diumenge, 23 de desembre del 2012

Recordant un Nadal diferent, dia 24 (part I)



Escudella, canelons, guisat de pollastre o escaldums, neules, torrons, tot a dojo, aquest és el Nadal tradicional. Però el Nadal, més enllà de la seva avocació religiosa, era una de les grans festes nacionals, també ho era Sant Joan, però com tot, s’han perdut moltes tradicions, i el que més sorprèn és la pèrdua de la diversitat de costums en un temps molt propici a les celebracions i al bon menjar, que pel simple fet de ser senzilles, ha estat obviada la seva riquesa gastronòmica o fins i tot, cultural.


Joan Amades, el nostre cèlebre folklorista, sense oblidar un altre gran folklorista vallesà, Francesc de Sales Maspons i Labrós, és potser un dels grans “recollidors” de les antigues tradicions nadalenques catalanes. Mostra d’aquest recull el trobem al volum I del Costumari Català, on Amades, explica àmpliament moltes de les tradicions nadalenques recollides per ell al llarg dels anys. Fem-ne un repàs, de les dues dates més especials de les festes nadalenques, el dia 24 i 25 de desembre, per a recordar la quantitat de petites coses que hem oblidat i que tenen un gran valor cultural. 

Dia 24, vigília de Nadal
La vigília és el moment en que suposadament hi ha una gran conjunció d’estels: estel del diumenge, estel del dimecres...i un moment per al culte més antic a la Via Làctia o conegut a casa nostra com a Camí de Sant Jaume. 

Per aquesta jornada, els forns de les cases començaven a escalfar motors de valent. Ja per a la vigília, era tradicional inaugurar el forn amb una pastada de farina guardada expressament per aquestes dates, i anomenada, segons Amades, la pastada de Nadal. També era obligat fer una coca ensucrada –un dels postres més tradicionals en aquella època. que també podia ser menjada sucada amb vi. 

També eren temps d’escudelles, i els fideuers –un dels grans oficis de Catalunya que s’ha perdut gairebé completament, per desgràcia- i que generalment, elaboraven les pastes de més volum: macarrons de frare o dits de gegant. 

Amades, també cita les sopes d’all com un plat molt tradicional de menjar per les vigílies. 

 I després de la Missa del Gall, suca i mulla!
Quines paraules! Ens recorden a actes no gaire catòlics però que han estat un dels grans records de la gent més gran: el suca-mulla. I el suca-mulla, un plat tan senzill com el fet de fer bullir vi blanc o vi dolç que és sucat amb pa torrat -molt arrelat a tot el Vallès- diu Amades, que era tradicional de menjar-lo després de la Missa del Gall, però la realitat és que el suca-mulla ha estat molt comú menjar-ne al llarg de les festes nadalenques. 

La foguera del Pi de Nadal
Un costum realment curiós i maco de conèixer és la tradició –segons Amades- dels pobles de Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui, d’encendre una gran foguera al bell mig de la plaça del poble. Era comú plantar un pi, el qual anomenaven pi de Nadal, a Sant Feliu encara és costum de fer-ho, i el voltaven de tot tipus d’arbustos -“Tiraven a les flames una bona quantitat de pinyes, i dels pinyons que saltaven, la gent els trencava i els partia pel mig. Si tenia l’encert de partir-los ben bé en les dues meitats, creia que es veia la maneta de l’infant Jesús que beneïa a qui es menjava el pinyó, el qual podia tenir per segures la felicitat i la sort a desdir, des d’aquell dia fins al Nadal de l’any següent”-.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada