Escudella,
canelons, guisat de pollastre o escaldums, neules, torrons, tot a dojo, aquest és el Nadal
tradicional. Però el Nadal, més enllà de la seva avocació religiosa, era una de
les grans festes nacionals, també ho era Sant Joan, però com tot, s’han perdut
moltes tradicions, i el que més sorprèn és la pèrdua de la diversitat de
costums en un temps molt propici a les celebracions i al bon menjar, que pel
simple fet de ser senzilles, ha estat obviada la seva riquesa gastronòmica o
fins i tot, cultural.
Joan Amades, el
nostre cèlebre folklorista, sense oblidar un altre gran folklorista vallesà, Francesc
de Sales Maspons i Labrós, és potser un dels grans “recollidors” de les
antigues tradicions nadalenques catalanes. Mostra d’aquest recull el trobem al
volum I del Costumari Català, on Amades, explica àmpliament moltes de les
tradicions nadalenques recollides per ell al llarg dels anys. Fem-ne un repàs,
de les dues dates més especials de les festes nadalenques, el dia 24 i 25 de
desembre, per a recordar la quantitat de petites coses que hem oblidat i que
tenen un gran valor cultural.
Dia 24, vigília de Nadal
La vigília és el
moment en que suposadament hi ha una gran conjunció d’estels: estel del diumenge,
estel del dimecres...i un moment per al culte més antic a la Via Làctia o
conegut a casa nostra com a Camí de Sant Jaume.
Per aquesta
jornada, els forns de les cases començaven a escalfar motors de valent. Ja per
a la vigília, era tradicional inaugurar el forn amb una pastada de farina
guardada expressament per aquestes dates, i anomenada, segons Amades, la pastada de Nadal. També era obligat fer
una coca ensucrada –un dels postres més tradicionals en aquella època. que
també podia ser menjada sucada amb vi.
També eren temps d’escudelles,
i els fideuers –un dels grans oficis de Catalunya que s’ha perdut gairebé
completament, per desgràcia- i que generalment, elaboraven les pastes de més
volum: macarrons de frare o dits de gegant.
Amades, també cita
les sopes d’all com un plat molt tradicional de menjar per les vigílies.
I després de la Missa
del Gall, suca i mulla!
Quines paraules! Ens
recorden a actes no gaire catòlics però que han estat un dels grans records de
la gent més gran: el suca-mulla. I el suca-mulla, un plat tan senzill com el
fet de fer bullir vi blanc o vi dolç que és sucat amb pa torrat -molt arrelat a
tot el Vallès- diu Amades, que era tradicional de menjar-lo després de la Missa
del Gall, però la realitat és que el suca-mulla ha estat molt comú menjar-ne al
llarg de les festes nadalenques.
La foguera del Pi de Nadal
Un costum realment
curiós i maco de conèixer és la tradició –segons Amades- dels pobles de Sant
Feliu de Codines i Caldes de Montbui, d’encendre una gran foguera al bell mig
de la plaça del poble. Era comú plantar un pi, el qual anomenaven pi de Nadal,
a Sant Feliu encara és costum de fer-ho, i el voltaven de tot tipus d’arbustos -“Tiraven a les flames una bona quantitat
de pinyes, i dels pinyons que saltaven, la gent els trencava i els partia pel mig.
Si tenia l’encert de partir-los ben bé en les dues meitats, creia que es veia
la maneta de l’infant Jesús que beneïa a qui es menjava el pinyó, el qual podia
tenir per segures la felicitat i la sort a desdir, des d’aquell dia fins al
Nadal de l’any següent”-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada