I és evident que l'home ve de la patata...

Així comença una de les cançons més ballades i conegudes de La Trinca. I qui sap, potser, tenien raó: l’home, ve de la patata.

La patata (Solanum Tuberosum) no cal dir-ho, ja sabem que ve d’Amèrica, portada pels vaixells de colons europeus, que a part de cometre unes quantes atrocitats al continent amerindi, també, van portar aliments tan importants per a les dietes de les cases d’aquest país com ha estat i és la patata, en detriment, d’altres espècies, que han anat essent substituïdes per la patata com ara la xirivia (Pastinaca Sativa) encara que aquestes últimes també guarden moltes propietats poc conegudes per al gran públic (ho explicarem més endavant, en un nou article). 

De fet, els primers “conqueridors” que arribaren a les costes sud-americanes, varen catalogar milers de varietats de patata, que avui en dia segueixen consumint i preservant molts dels actuals descendents de les tribus ameríndies.

Però abans d’entrar en detall amb les seves qualitats, cal tenir en compte el seu consum. La seva pell, fulles, tall i flor poden arribar a ser perjudicials per al cos humà ja que conté una propietat anomenada solanina, la qual, és alcaloide, i per tant, el seu consum pot generar problemes cardíacs, digestius i hepàtics. Tanmateix, la patata és rica en potassi, calories i hidrats de carboni,  i ajuda, per exemple, a combatre els problemes reumàtics i d’inflamació de la pròstata. 

Les qualitats proteíniques de la patata, han arribat a provocar èxodes massius cap a nous països (la fam per la mala collita de patates a Irlanda al segle XIX va provocar l’emigració de molts irlandesos als EEUU). Però el seu valor nutritiu va ser lent de reconèixer, i degut això, en molts països, inicialment, s’usava la patata com a farratge (França) o com a element decoratiu. 

Com a bons europeus, tothom es col·loca la medalla del descobriment de la patata com a aliment (Parmentier segons els francesos, per exemple) però el cas, és que la patata ha estat un patrimoni preservat i consumit majoritàriament per les classes subalternes. A ells se’ls hi deu la supervivència d’aquest aliment. 

Tant és així, que l’esclat de la gran Revolució Francesa, té en una de les seves raons, la malla collita de patates d’aquells anys (1789) i d’altres aliments, entre les classes populars del país (també la burgesia de l’època). I la seva importància va ser tan decisiva en aquella època, que fins i tot, es publicà un receptari anomenat la Cuisinière Républicaine, de Mme. Mérigot, dedicat única i exclusivament a la cuina amb les patates. 

Pel què fa a la patata, al nostre país, en tenim moltes varietats, moltes perdudes, d’altres en clar retrocés però moltes encara perviuen, almenys, de forma oral: bufet negre, bufet blanc, bufet boig, de la tomaqueta, negres, rambanes, anglesa, alabesa, red pontiak, quennebech, morada, jarlea etc. 

No cal dir, que allà on principalment va a petar el cultiu de la patata, la cuina, és un espai on els catalans i catalanes els hi hem sabut fer meravelles. N’hem fet plats tant nostrats com les patates emmascarades, viudes, el trinxat, farcides, estofades, o bé, com a més que humils acompanyants de plats com ara  l’escudella, els guisats, les truites i un llarg etc. 

Les patates, tradicionalment, a la nostra comarca, el Vallès, diu la gent gran, que calia que vinguessin de dalt cap a baix, és a dir, que calia comprar la llavor al nord del país per a poder ser plantades als nostres vorals. Antigament, es guanyà la fama de poble amb bona patata el poble urgellenc d’Alinyà. Encara que, si ens parem a pensar, tants i tants quilos de patates no poden haver sortit només d’un poble tant petit. Coses de la fama...

Ja per últim, us fem ressenya de dues receptes força simpàtiques i molt gustoses: les patates revolucionàries del llibre de la Carmencita i les patates viudes que de ben petits vam poder degustar a casa de la Teresina, excel·lent cuinera i filla de Canovelles:

Les patates revolucionàries, s’elaboren amb un bon sofregit de tomàquet i ceba i es posa tot plegat a estofar. Quan ja estan ben estofades hi fem una maionesa casolana, sobretot que sigui feta per vosaltres, i ja podreu menjar-vos aquest plat senzill que ens recorda, simbòlicament, a les patates braves modernes. 

Les patates viudes, es bullen conjuntament amb els fredolics quan és l’època d’aquest bolet i s’acompanyen amb un parell de formatgets “tranchetes”. Les saleu i pebreu, i quan ja estiguin ben cuites en separeu el suc –que podeu aprofitar per a fer un caldo- deixeu escórrer les patates amb fredolics, i a menjar!